IIon Concurs de Poesia Curta “Ciutat de Maó“

organitzat per l’ajuntament de la ciutat

Oh, tu ull de ciclop etern i immòbil

gegant de peus de plom

arrelat

als nostres cors arran de costa,

que vetlles pacient per la mar

i els mariners teus

quan el sol s’ajaça i els foscos presagis

de la nit

badallen i es desempereseixen!

Oh, tu, Polifem modern, vigia celest

déu de la claror nocturna,

quantes vides has furtat a la fondària,

al torb i a la maregassa,

amb la teva resplendor d’aurora?

Quantes quimeres i goigs

explicar-nos podries si volguessis

trencar

el teu fidel vot de silenci i temprança!

Oh, tu pilar del vent i la confiança,

ocell inert

que sense ales voles

i ens fas sense ulls veure

en l’obscuritat,

assenyalant-nos el dolç recer i la cala

acollidora,

aixoplugant-nos amb la teva càlida mirada!

Oh, tu, far del meu cor,

company silent de tants i tants

foscos i clars dies

que em guies

quan les hores dormen,

no apaivaguis el teu esguard ni m’abandonis:

obscura i sense sentit,

sense tu,

fora ma vida.

© Xavier Serrahima 2o1o

TOTS ELS DRETS RESERVATS

No es permet reproduir totalment o parcial l’obra per cap mitjà sense l’autorització escrita de l’autor

(autorització que es podrà sol·licitar a través del formulari de contacte d’aquest web)

aaaaCiclop-etern (16)

Flor Natural

al Ier Certamen VERSOS EN LA NIT  2010,

convocat per Ràdio Star,  de Terrassa

© Xavier Serrahima 2oo9

http://www.xavierserrahima.com/?p=170

TOTS ELS DRETS RESERVATS

No es permet reproduir totalment o parcial l’obra per cap mitjà sense l’autorització escrita de l’autor

(autorització que es podrà sol·licitar a través del formulari de contacte d’aquest web)

aaaa

XIIè CONCURS CONTES A LA RÀDIO 2009,

convocat per Radionova, de Vilanova del Camí

És cert —no pot ésser-ho més…— que no ens enteníem… És cert… Cert del tot! Ni ens enteníem ni mai no ens havíem entès…! Mai! No ho negaria cap de les persones que ens hagi conegut i tractat a tots dos! Ni una sola…!

En els darrers temps ens havíem allunyat encara més. Força més que no ho havíem estat ja des de fa quasi trenta anys, que ja és dir… Tant que quasi no ens vèiem. A tot estirar, una vegada a l’any… I només quan tocava! Quan no teníem altre remei que reunir-nos. Quan no depenia de nosaltres.

En aquelles trobades de família que tots dos, cadascú pel seu costat, procuràvem evitar sempre que podíem. Si un compromís especial, un aniversari o alguna celebració destacada, ens hi obligava, fèiem mans i mànigues per a no coincidir, per a eludir-nos l’un a l’altre.

Llavors —haig de confessar-ho, per més greu que em sàpiga…—, no podia pas estar més cofoi, d’haver après a evitar-nos amb tanta precisió. Amb els anys, a mesura que ens anàvem separant més i més, vam arribar a aconseguir que les nostres maniobres de desencontre fossin quasi perfectes. Les dúiem a terme amb una sincronització sublim, immillorable.

Fins tot, a ulls clucs érem capaços de passar l’un al costat de l’altre sense ni fregar-nos… No ens calia ni veure’ns, per a avançar l’un en direcció contrària de l’altre. Els nostres mil·limètrics vagareigs mai no coincidien. Un sisè sentit ens guiava i ens protegia. Com vaixells nocturns dotats d’uns molt especials radars anticolissió: per més a prop que ens poguéssim trobar, mai no ens situàvem davant per davant.

Recordo, fins i tot, algun comentari al respecte, de la tia Dolors. Ella, la tia conca, la tieta soltera de tota la vida, que tan sovint havia volgut que féssim les paus, mai no sabia estar callada:

— Aquest parell sembla que facin un concurs de gamarussos… Ni quedant-se atrapats en un ascensor tots dos sols un cap de setmana no es mirarien a la cara ni creuarien una paraula…!

Recordo, també, com vaig riure, en sentir-la…! I com me’n vaig sentir d’orgullós, jo, de no donar el braç a tòrcer!

Què tristament orgullós! Què lamentablement orgullós, puc dir ara! Ara, ara, ara… quan ja res hi puc fer! Ara, quan el vent del temps ha esbarriat les traces del que ens separava… Quan les hores són feixugues, feridores i ja és massa tard per a fer  marxa enrere…

Ara, ara, ara… Ara que ja no hi ha res a fer! Ara que he aprés, amb sang i dol, a valorar el temps, aquest indeturable que sovint balafiem… Ara que ni tan sols té cap sentit adreçar-te aquesta carta…

Aquesta carta que tu mai ja no podràs rebre! Aquesta carta que t’hauria d’haver enviat ja fa tant de temps…! Llavors, quan el temps encara era temps…! Quan el temps encara comptava per a mi… i per a tu!

Ara, quan tu ja no hi ets, quan et vas perdre, per sempre més, pel camí etern dels xiprers i de les ombres, quan et vas endinsar en la mar fosca dels adéus, en la peregrinació final que no admet tornada, se m’acut d’escriure’t! Ara, justament ara! Ara…! Ara…! Ara…!

Ara…! Ara que ja és tard, massa tard! Tan tard que ja no ens calen ni les paraules… Ara que tan sols puc escriure’t amb la tinta invisible del meu dolor…! Escriure’t en el silenci de les hores perdudes. D’aquestes hores perdudes per sempre més que ja no podria compartir amb tu ni que volgués! Aquelles hores que vaig malbaratar, que la meva absurda cabuderia van balafiar… Hores irrecuperables, que ara em reclamen a crits la meva inconseqüència…

Ara, que no em sents ni em pots sentir, que t’escric sense poder-te escriure, que no et puc tenir, ni lluny ni al costat, et sento més a prop que mai! Tan a prop —tant i tant, tant i tant…— que em sembla que no em caldria ni tan sols mormolar, per a que em poguessis sentir…

Potser perquè —a la vida sembrem el que recollim…!— des que vas anar-te’n més enllà del més enllà, des que vas immergir-te en aquest nou món silent teu, curull d’ombres i desconeixença, et trobo a faltar més que mai.

Ara que no hi ets i mai no podràs tornar a ésser-hi, se’m fa difícil, quasi impossible, viure sense tu! Sento, ben endins de mi mateix, en aquell espai màgic i misteriós —l’anomenarem cor, esperit, raó…?, potser tu ara podries dir-m’ho…— on hi regnen tan sols la veritat i la raó, que la vida sense tu no és vida!

Sento que m’ets necessari, imprescindible… Que et necessito —, que et necessitaria…, si n’és de dolorós, lluitar contra allò que és versemblant, versemblant i possible…!—  més que mai! Que, sense tu, sóc orfe dues vegades!

Sento, amb una força i una convicció indestructible, que t’estimo! Que t’estimo com mai no havia estimat ni podré estimar ningú! Que t’estimo, ai las!, com t’hauria d’haver estimat sempre! Que sense estimar-te la meva vida és morta.

I, el que encara és més greu —o potser no?, o potser m’ho haig de prendre com una benedicció?, (des que no hi ets totes les preguntes han restat sense resposta…)— sé que t’estimava i mai no havia deixat d’estimar-te! Que t’estimava quan fingia no estimar-te…

Que t’estimava quan t’evitava, quan m’apartava de tu! Que t’estimava quan els nostres cossos es defugien en sentir-se a frec! Que t’estimava quan em convencia a mi mateix que mai no t’havia estimat ni mai no podria estimar-te!

Podria semblar, doncs, que t’escric tan sols per a torturar-me o per a disculpar-me! No tindria cap sentit, quan en realitat t’escric sense escriure’t… Quan t’escric sense poder-te escriure… Quan hi ets, més que mai, sense ser-hi… Quan et sento tan a prop, essent lluny…

És ben bé a la inversa: si t’escric —que és, en el fons, la manera més similar que conec de parlar-te sense parlar-te, en veu ben baixa…), és precisament per a tractar de compartir amb tu, sies on sies, l’entusiasme i la joia que, des que et sento tan a prop meu, m’arbora!

Em fa tant i tant de bé —tant que potser no puguis ni imaginar-t’ho…— sentir-te tan i tan a prop! Em fa tant de bé, poder-te parlar, quan em cal o em vaga! Em fa tant bé, saber que tu ets amb mi, al meu costat, com una segona ombra. Una ombra nova de llum!

Sóc dissortat i feliç alhora: dissortat per haver-te perdut; feliç, per haver-te retrobat… en perdre’t. Tot i que no puc més que plànyer-me —i blasmar-me, al mateix temps— que hagi calgut que em deixessis per a poder trobar-te! Que m’hagi calgut no poder-te tenir per a enyorar-te!

No sé si em cal alegrar-me o desesperar-me… Et sento tan a prop, ara que ets tan lluny… Hauré d’acceptar-ho tal com és i m’és donat… Com diu el poeta: <<La vida és el camí/ que, alhora, també em fa / a mi.>>.

Benvinguda sigui l’hora que t’he trobat —o caldria dir “retrobat”?— per fi! Benvinguda sigui! Benvinguda sigui, encara que hagi calgut perdre’t, per a acabar trobant-te!

Saber —perquè ho sé, ho sé, no visc d’imaginar-ho…!— que tu ets amb mi, que el buit de la teva absència m’omple cada dia, que ets al meu costat, vetllant per mi, i fins i tot acaronant-me els cabells amb les teves dolces i tendres besades, em dóna tant, m’omple fins a un tal extrem, que em fa la sensació que, plegats, per fi hem pogut superar l’infranquejable abisme de la darrera estada…!

Per això (i per molt més que escriure’t ni dir-te mai no podria…!) m’adreço a tu, amb les paraules callades del meu cor i la veu del meu cant silent, per a agrair-te que hagis estat —com sempre més ho seràs…— el meu pare!

© Xavier Serrahima 2009

http://www.xavierserrahima.com/?p=131

TOTS ELS DRETS RESERVATS

No es permet reproduir totalment o parcial l’obra per cap mitjà sense l’autorització escrita de l’autor

(autorització que es podrà sol·licitar a través del formulari de contacte d’aquest web)

18è PREMI DE PROSA NARCÍS LUNES I BOLOIX 2009,

convocat per l’ajuntament de Sant Vicenç dels Horts

No ho entenc… No ho entenc! No ho puc entendre! Per més que m’hi esforço, i mira què ho faig, no sóc capaç d’entendre-ho… Ni ho entenc ni, molt em temo, mai no podré arribar a entendre-ho!

Com és possible, que entre tants i tants nois com som a l’IES, en Lluís Miquel quasi sempre l’emprengui amb mi? Com és possible? Ja és prou trist que, a banda de fer-se un fart de treure males notes, no sàpiga més que burlar-se i fer la punyeta als altres! Però, a què es deu que m’esculli a mi com a boc expiatori, tres de cada quatre vegades?

Ja li ho vaig dir, ja, un dia: «En comptes d’emprenyar-me per no res, per què no se’t passa pel cap, encara que sigui una sola vegada, d’agafar un llibre i obrir-lo! Què ho saps, tu, que és un llibre? Sí, home, sí: són aquells estranys objectes, que mai no han passat per les teves mans, plens de lletres i paraules, enlloc de marcianets…!».

Es va posar com una moto, aquell dia: del tot fora de si! Em va mirar amb una cara tan ferotge, tan irada, que vaig témer que em pegaria. Potser ho hauria fet, si no l’agafen entre el Pol i l’Erik, els seus inseparables col·legues. Això sí, em va insultar tant com va poder. Estudiar no, que no estudia, però de vocabulari no en va gens curt, el xicot…!

Des de llavors encara me la te més jurada. Jurada i ben jurada! M’ho ha recordat aquest matí, a la plaça, mentre em preparava per a l’actuació de la Festa Major: «Un dia o altre. ara que som de vacances i cap mestre s’hi pot posar pel mig, me la pagaràs, aquella frase…! Et ben garanteixo que me la pagaràs ben pagada…! A mi no em deixa en ridícul ningú, i menys encara tu!».

Ja m’ho va dir, l’Ona, la meva millor amiga, que m’hauria d’haver callat, que hauria estat més sensat no replicar-li. Té raó, és clar – per què sempre acostuma a tenir raó, ella, i no pas jo? – però no ho vaig poder evitar. Alguna vegada havia de passar…

Portava dies i dies tocant-me el crostó i cercant-me les pessigolles. I amb ell, no cal dir-ho, els seus dos submisos súbdits – aquells dos, el prim i el gras, el baix i l’alt, el ros i el morè, el Yin i en Yang, els dos pols oposats que s’atreuen en comptes de repel·lir-se – sembla que no sàpiguen fer res més en la vida que seguir-li la beta i riure-li totes les bromes!

Bromes, bromes…, a qualsevol cosa li diuen bromes, aquell parell de simis! Podem considerar una broma, agafar la carpeta de l’Ignasi, llençar-la des del segon pis, fer volar tots els seus fulls pel patí de l’IES? I, al damunt, fer-hi burla: «Ja té raó, ja, la mestra, en assegurar que arribaries lluny, amb aquests brillants treballs…! Mira com n’han arribat, de lluny! Tant com hi arribaràs tu, algun dia, rata sàvia…!».

Pobre nano, com es pot ésser tan cruel i escarnir-lo així? Com és el primer de la classe, petit, neulit, tímid i vergonyós, amb aquelles eternes ulleres, deuen pensar que és normal, no deixar-lo viure. Una reprovable reflexió, digna només del seu minúscul cervell de neandertals…

Un raonament demencial, és clar, però tampoc no podem demanar als seus cervellets de mosquit que treballin una mica, encara que sigui per a trencar la seva eterna monotonia i desentumir-se, oi? Allí dins només hi caben quatre tristes idees, i encara! Si n’hi posessin una altra, què en farien amb la que els hi sobraria? Com sabrien quin botó els cal, per a posar en marxa la DS?

Si en seran, de curts de gambals! Encara recordo aquell dia fantàstic que l’Imma, la de lite li va preguntar al Pol què li podia dir de Saramago… No s’havia vist mai – i no crec que es pugui tornar a veure, per més anys que passin… – una expressió de babau tan descarada com aquella. Talment com si li haguessin demanat que exposes la teoria de la relativitat d’Einstein…

Després de mirar cap en Lluís Miquel, en una muda i desesperada demanda d’ajuda – que ell va correspondre amb la seva elegància habitual, fent veure que mirava distretament per la finestra – va començar a balbucejar, ensopegant amb un inintel·ligible degoteig de paraules que li brollaven de la boca, ofegant-se en el seu ben merescut analfabetisme cultural, com un peix fora del mar.

A la fi, desesperat, per a sortir-se del mal pas, va reeixir a dir: «Sara Mago…?, Sara Mago…? És aquella pitonissa que llença les cartes i surt tant a la tele, no?»

Ni acabar la frase, no va poder: tota la classe va esclatar en una tempestuosa i incontenible riallada!. Una bona pila boles de papers rebregats van volar directament cap a la seva closca rasurada, mentre una veu foteta deia: «A tu si que t’haurien de donar el Nobel, i no pas a Jose Saramago…!».

Per més que em sembli impossible, imagino que tan sols amb una mentalitat com la seva – que confirma com n’arriba a ésser d’encertada la vella teoria que assegura que aquest tipus de gent tenen el cervell tan pelat com el crani – es pot concebre dedicar-se a molestar a l’Ignasi, pel sol fet treure sempre les millors notes i d’ésser tan poca cosa. O que no deixin mai tranquil al Jordi, pobre, que va néixer amb una cama molt més curta que l’altra i, per més que ho intenta, no pot evitar de coixejar llastimosament.

És sabut que aquests milhomes covards només s’atreveixen amb els més febles i indefensos: la seva ment malaltissa i atrofiada, que a tot estirar deu funcionar a mig gas són, és incapaç de reaccionar ni amb el mínim d’humanitat exigible…! Farien llàstima, si no fossin tan animals…

En comptes d’actuar segons les normes elementals de la consciencia, ajudant i tractant encara amb major consideració i mirament aquells que més ho necessiten – el noi de les ulleres, el gras, el tartamut, la noia que llegeix tot el dia, juga a futbol o no s’arregla… – els prenen com el blanc de les bromes pesades i de la seva maleïda mala bava. Com poden ésser tan i tan desgraciats?

Ara bé, fins i tot en aquest cas, fins i tot provant de veure-ho des del punt de vista de la seva ment rovellada – d’aquest seus cervell tarats que els condueixen a acarnissar-se cruelment sobretot amb els pobres que són diferents o se senten desemparats, amb els malaurats que menys poden defensar-se –, no comprenc per què m’hi ha afegit a mi, a la llista d’objectius prioritaris? Quin horror, assemblar-s’hi un segon, encara que només sigui per a procurar entendre’ls…!

Sempre és preferible, és clar, ja que almenys jo si em puc valdre per mi mateix i plantar-los cara, però no ho entenc? Per què a mi?

Si jo no puc ésser més normal: no sóc ni el primer de la classe, ni el més simpàtic, ni el que té més amics, ni – què més voldria, jo! – el que té més èxit amb les noies. Si destaco és, precisament, per no destacar en res. A tot estirar, per ésser el que corre més, quan fem una cursa… Sóc un més. Un més i prou. Per què, doncs, l’agafen amb mi? Per què?

I per què em succeeix només a l’IES? I només amb aquells tres sapastres i amb ningú més. Per què s’han obsessionat amb mi? Per què? No ho entenc… En qualsevol altre lloc, ningú no s’hi fica, amb mi.

Més aviat a la inversa, tothom em tracta fabulosament, quan em coneix. Des que vaig arribar del poble, mai no havia tingut cap problema. Tothom m’ha acollit cordialment, com si sempre hi hagués viscut, en aquest barri tan entranyable.

Tot i que els amics del poble em deien que m’equivocava, marxant-ne – que no solucionaria res deixant-lo, ni fugint de la pobresa, que a la ciutat mai no em voldrien ni m’acceptarien…– en cap moment no m’he sentit rebutjat. Ni jo ni la meva família. Ni tan sols d’on veníem, no ens han demanat…

Quan vaig entrat a formar part dels bastoners de la ciutat – d’aquesta ciutat vallesana que jau als peus del Parc Natural – tots volien fer parella amb mi, en veure’m ballar amb tanta energia i amb tantes ganes. Vaig fer-hi amics tan de pressa que no m’ho podia creure. A l’IES és normal, ja que ens veiem moltes hores al dia, però als bastoners, on només ho fem les tardes dels divendres…

Tant em volien tots que vaig témer que l’Ona – l’amiga, que m’havia engrescat a provar el ball de bastons amb ella – s’enfadaria o li sabria greu. Per sort, n’estava més que encantada, de veure-m’hi tan ben integrat. N’estava, fins i tot, més contenta que no pas jo: per fi ja era un més del grup!

Succeeix igual vagi on vagi, ningú em considera diferent, em deixa de banda, m’ignora o em defuig, pel fet d’haver arribat del poble no fa pas gaire. Quan acompanyo l’Aniol, un dels meus monitors de bastoners, als Geganters o als Minyons, encara em reben amb més calidesa, pel fet d’haver arribat de fora.

Avui, quan érem a plaça – a casa, a la Vella, envoltats de la nostra gent – amb les altres colles convidades, fent lluir la plaça, i hem començat a muntar la pinya, confonent-se tota la colla en un oceà immens de color blanc i malva, el públic ens animava amb els seus constants aplaudiments. Alguns, s’hi afegien. D’altres, ens sostenien les espardenyes, mentre ascendíem, descalços…

No m’és gens difícil, saber quan és el meu torn: així que sonen les gralles haig d’enfilar-me per les espatlles dels meus companys i companyes. Llavors, quan el castell pren embranzida i dibuixa el seu inconfusible perfil de llum, força i equilibri – aquella silueta d’esforç i companyonia que ens caracteritza –, la gent de la ciutat ens victoregen amb fervor.

Amb el seu suport incondicional, ens confereixen el vigor, l’empenta i la resistència que els nostres braços tensats i les nostres cames cansades tant necessiten. L’escalf del seu alè ens dóna empenta per a enlairar-nos amb velocitat i ens atorga la fermesa i la calma que ens cal. La seva confiança ens permet mantenir l’harmonia i l’estabilitat imprescindible per a que l’enxaneta pugui fer l’aleta. A l’instant, la plaça esclata en un cant de joia! I jo em sento part d’un miracle que entre tots fem possible!

Per tot plegat, no entenc per què en Lluís Miquel i els seus sequaços l’han agafada amb mi… Ma mare em diu que era d’esperar. Que ella ja ens ho havia advertit, que no havíem de deixar casa nostra. Que això al poble mai no ens passaria. Que faríem millor tornant-hi. Que encara hi som a temps. Que no sap com no ho veu, el pare.

El pare, en canvi, somriu en sentir-la. Ell, ara que ja té feina, no vol ni sentir-ne a parlar, de tornar d’allí on veníem. Aquí hi ha fet un bon munt d’amics nous. Alguns d’ells, arribats del mateix poble.

Crec que té raó: aquí hi estem més bé que bé! Molt millor que no pas allí on érem! El problema de la mare és que no treballa fora de casa. Potser li convindria. Així faria noves coneixences i s’integraria millor al barri. I més ara que els fills ja som grans. Però, és clar, com que se segueix fent amb les amigues que van arribar amb ella del poble, que tampoc tenen feina, ni s’ho planteja. «On s’és vist, que les dones treballin?», em replica, si goso insistir-hi gaire.

Com més hi penso, més convençut estic que s’equivoca: el poble l’hem deixat i no hi tornarem. Cal que hi fem la nostra vida, aquí. Amb i com la gent d’aquí. Som, i tothom ens hi considera, uns ciutadans més. Cal començar de nou i arrelar on som, no pas on érem. No podem viure només d’enyorança.

Això sí, en ocasions, i només en ocasions, quan les bretolades del Lluís Miquel em treuen de polleguera, estic temptat de creure, malgrat no vulgui confessar-m’ho ni a mi mateix, que en una cosa si podria tenir raó, ma mare: potser aquests bèsties em tracten com em tracten tan sols perquè… em dic Tarik i el meu poble era el Magreb?

© Xavier Serrahima 2009

http://www.xavierserrahima.com/?p=40

TOTS ELS DRETS RESERVATS

No es permet reproduir totalment o parcial l’obra per cap mitjà sense l’autorització escrita de l’autor

(autorització que es podrà sol·licitar a través del formulari de contacte d’aquest web)

a pedaços i pretenem

recompondre un calidoscopi

de grisor

a puntades de peu.

Si volem aprendre

a viure

potser

convé que omplim

el món

de somriures

i trobem espais

de llibertat

per a parlar

sense

que ens calguin

les paraules.
AAA
AAA

[Download not found]

una mescla, confusa,

del que crec ésser, del que creuen

que sóc

i del que sóc, en realitat.

Sóc!

Que ja és prou

– i massa!

aaa

No em plau ni em cal res tenir,

mes tinc,

visc –i sóc – en tu,

Terrassa:

ciutat vella i nova,

que reviu i em fa reviure

cada dia.

Dels teus carrers

estrets, esparsos i diversos, que es perden

quan es troben, com pluja

caiguda

del cel, sembrats pel vent

juganer del temps i la història,

n’he fet casa meva.

D’aquests carrers teus,

rius d’asfalt i pedra

fosca

que llegeixo i rellegeixo

en besar-los amb els llavis

dels meus peus.

Amb cada nova passa em fas

aprendre:

m’encamino vers aquell jo

que no sóc,

encara, que només seré

si avanço

i tu, noble Ègara, em segueixes

fent costat.

Camins d’atzar i pelegrinatge, artèries

del meu cos,

que recorro, em recorren i donen

sentit

al meu viatge.

Carrers amics que conec,

on em reconec i m’emmirallo, que es fan

i es desfan,

em porten, em transporten i omplen

el meu bagatge.

Que teixeixen la trama antiga

que creix,

basteix i renova la simfonia

eterna de la ciutat

dels vapors, els telers, els tallers

i els teixidors.

De xemeneies altives que obliden

el seu fum

de suor i de sang i alcen,

com menhirs antics, els dits

de l’urbs

per a fer pessigolles als melics

dels déus.

Pedres velles que ens parlen

de temps

passats i ens acullen a tots

els que venim

d’arreu

oferint-nos el bressol

del seu cor

antic i obert

al món.

© Xavier Serrahima 2008

http://www.llegeix-me.com/?cat=3

TOTS ELS DRETS RESERVATS

* Ex-equo

[Download not found]

del PREMI MERCÈ RODOREDA DE POESIA 2008

(Vè CONCURS LITERARI DE POESIA FESTA MAJOR DE GRÀCIA 2008)

jjjjj

Dansa revoltada del poble

més ciutat

aaaaaaaaaade tots

els barris, bufó embriagat

d’alegria,

gràcia, gresca

i disbauxa de la festa

que esclata

en riuades d’ànimes desimboltes.

Carrers amb ales,

sostres de cels guarnits

d’hores i suor

aaaaaaaaaaaaade temps i esforç

constant i xiroi: betes

i fils que cauen com pluja fina

d’estiu.

Nits clares de xalesta,

foll ball

aaaaaaaaamb els peus

de la música,

aquelarre de cançons i notes de llum

i color.

Nits diürnes i encantades,

somni de la nit

aaaaaaaaaaaaaad’estiu

que mai no acaba

i recobra l’escenari màgic

del carrer

aaaaaaaaaobert

per a tothom que vol

viure

la vida

nova

que reviu

amb intensitat d’aurora.

La gran festa

de les festes ens transporta

devers la porta

on només

aaaaaaaaaael possible

és impossible: on tot i res

s’agermanen.

La nit ens do

aaaaaaaaaaaaaamb prodigalitat

tot el que el jorn

gasiu ens lleva:

el temps

sense temps, la música

que ens amara

el cor

i l’esperit ens assaona.